Ultreia!

Us vaig a explicar un petit secret (que a partir d´ara clarament deixarà de ser-ho :P!): aquest any espero poder dur a terme un petit projecte que fa molt de temps que vull tirar endavant: intentaré fer un trosset del Camino de Santiago!!! Fa molts anys que ho penso i semblava que no arribava mai el moment per una cosa o l´altra, i com que diuen que tot té el seu moment adequat, em sembla que, per fi, ha arribat el moment adequat. A més, què coi! Si hem d´estar esperant sempre per poder fer el que volem fer, potser no ho fariem mai! I com que estem vivint en l´ara, i no en l´ahir ni en el demà, aquí estem (^o^). Haig de dir que em va una mica de mandra pensar que serà any Xacobeo (vaig decidir fer el Camino aquest any sense saber-ho abans, quan vaig veure l´anunci a la tele vaig maleïr-me una mica) i que tots els llocs estaran a petar. També és veritat que no sé fins a on arribaré i si seré capaç o no de caminar més de dos dies seguits les llargues jornades que es presenten… ja fa molts anys que vaig deixar de ser nena d´esplai excursionista amb els peus llagats i forts de tant caminar, vull creure que els meus músculs tindran una mica de memòria d´aquells sans i antics temps gloriosos de la meva història personal. Per si de cas em començaré a preparar de mica en mica perquè res m´agafi desprenvinguda, encetant aquest petit entrenament personal amb la vella Transèquia manresana, que enguany se celebra el 7 de març.
 
Dins de la preparació, en realitat em deixaré portar bastant i que el camí em sorprengui a cada cantonada, sense planejar ben bé res (excepte l´equipatge, que s´ha de pensar i repensar a consciència), i tenir la ment ben descansada per disfrutar al màxim de l´experiència. Ja us aniré explicant els preparatius de mica en mica.. i si teniu algun consell, serà més que benvingut!  Mentrestant ja m´he comprat dues revistes especials sobre el tema (una d´elles Muy Interesante Historia, no us la recomano) i un llibre del Camino per motxillers (El Camino de Santiago en tu mochila 2009, Antón Pombo Rodriguez, Ed. Anaya Touring Club).



8s comentaris

Cap pesat

Últimament tinc el cap pesat. Jo, que sempre he sigut una persona entusiasmada de la vida (a vegades massa i tot) em sento desganada. Confusa. Si pensés en el ioga, potser podria dir que m´estic equilibrant i que la bipolaritat no és bona. Potser és que em faig gran. Potser és que em falten vitamines. Hi ha tants potsers… que potser no hi ha cap potser que sigui potser correcte. I a fora surt el sol i fa un dia esplèndid i nomès tinc ganes de quedar-me assaguda mirant a l´infinit i no pensar en res tot i que la ment m´esgota i em porta per camins que no duen enlloc. Potser és hora de tancar els ulls, escoltar els sons del vent i deixar-se portar una mica, enlloc de voler-ho controlar tot. Potser.



4s comentaris

Presentació de “100 mites de la ciència”

Ahir vaig tenir el plaer d´assistir a la presentació del nou llibre del Dan, "100 mites de la ciència" a la Llibreria Catalònia, en companyia de molts altres companys bloggers i del Carquinyol,
que ens va fer una sàvia i divertida presentació del llibre ;-). L´acte
se´m va fer massa curt i m´hi hagués quedat tota una eternitat
escoltant anècdotes i xarrupant vinet dolç que amablement ens van
proporcionar a la llibreria… Nomès arribar a casa vaig començar a
llegir alguns dels mites per anar obrint boca, i la cosa promet, fet
que no podria ser d´una altra manera tractant-se del Sr. Centpeus. Haig
de dir que fins i tot ja tinc llista d´espera per llegir el llibre!
Això em demostra, un cop més, que la gent no s´interessa més per la
ciència perquè els sembla una matèria fosca i complicada, però que
aquesta es disfruta si s´explica de manera entenedora, enriquidora, i
sobretot, entretinguda. Proposo que el Dan pensi en fer un programa de
divulgació científica televisat per fer la punyeta al Punset!



3s comentaris

Roma

Que m´agrada la Història no és cap novetat entre la gent que em coneix bé (i que segur que s´ha pogut reflectir a molts dels meus comentaris cinèfils i bibliòfils), sobretot la història antiga. Últimament estic passant per una època bastant romanitzada (ja he passat les meves èpoques egipcíaques… i que tornaran… sobretot i curiosament més a l´estiu) i devoro novel·les de Lindsey Davis com xurros (i ric a parts iguals, ho recomano per passar una estona divertida si us agrada aquest tipus de literatura). La meva última troballa ha estat la sèrie Roma (2005-2007), que ja sabia que existia però que encara no havia pogut veure. Després de llegir-me la sèrie de "El primer hombre de Roma" (Colleen McCullough) em feia una mica de respecte, però al final em vaig decidir a mirar-me-la (millor tenir-ne una opinió dolenta que cap opinió, no?). Aquesta sèrie es va començar a emetre a la cadena de televisió Cuatro i va passar sense pena ni glòria. Això unit al fet de què es van fer dues temporades de la sèrie i que no es va continuar per falta de pressupost i un incendi inoportú als estudis de Cinecittà, on es va rodar en part, tampoc m´animaven molt a veure-la. Però la curiositat va ser més forta i va poder amb mi. Resultat: ja m´he acabat de mirar la primera temporada i estic totalment enganxada!!!! Reconec que no és una sèrie per a tots els públics, ja que pot arribar a avorrir si a un no li agraden aquests temes, i més quan hi ha llargs diàlegs sobre política. Tot i això  no es pot obviar que està molt ben documentada i la posada en escena és impecable. La sèrie narra el final dels temps de la República Romana, començant amb la victòria de Juli Cèsar a la Germània, la seva proclamació com a dictador (després del previ pas per una guerra civil contra Pompeu el Gran) i assassinat (primera temporada), per continuar fins l´alçament d´Octavi com a l´emperador August (segona temporada, que encara no he vist). Els fets històrics es combinen amb la història personal d´un centurió romà, Lucio Voreno i un dels seus legionaris, Tito Pullo (que segons sembla van existir realment i que s´esmenten breument a les cròniques de Juli Cèsar). Personalment, m´agrada l´actuació de James Purefoy com a Marc Antoni i la de Kevin McKidd com a Lucio Voreno. Potser Juli Cèsar, molt ben interpretat per Ciarán Hinds, me l´imaginaba d´una altra manera… però ja se sap que per ser un semidéu altament mitificat, potser ja està prou ben trobat!

5s comentaris

Doble Zer00

M´encanten els restaurants japonesos. Des de què els vaig descobrir fa anys i el wasabi va començar a estimular-me les papil·les gustatives que m´he convertit en una adicta al gelat de mongeta i al sashimi fresc de tots colors. Quan la melancolia nipona m´ataca intento fer-me sushi cassolà i sopa de miso de sobre (última descoberta passable: el sushi congelat made in Sirena per treure´s els picors culinaris), però sempre que puc intento passar una bona estona en un sushi bar o, ni que sigui, en un buffet giratori japonés (millor que res!). Ahir no en va ser una exepció i vam descobrir, gràcies a l´esment d´uns bons amics, un restaurant japonés de fusió molt eclèctic al barri del Born anomenat "Doble ZerOO". Gairebé ens va passar desapercebut passejant pel carrer, ja que no hi ha cap indicador a fora del local. Un cop entres a dins a una espècie de local d´estètica com industrial, et trobes en un micromón acollidor. Vam provar un Sashimi exquisit, que incloïa un peix que no havia tastat mai ni que he vist a la peixateria, crec: "el peix mantequilla" (segons ens van dir les cambreres amb accent argentí),. L´heu provat mai vosaltres? També vam endrapar un mousse de tè verd i mongeta vermella tan suau que passava sense sentir, i, en el meu cas, un coulant de xocolata poc més que orgàsmic. Ja ho sabeu: si el visiteu, ja em direu el què!

1 comentari

Els llibres de la meva vida

El fet de què sigui una devoradora de llibres fa que se m´acumulin les bones experiències narratives, i m´he posat a pensar en tots els llibres que m´han marcat a la meva vida i que m´acabo rellegint tard o d´hora. Pensant i pensant he començat a fer la meva llista:

 

1) El Hobbit i El Señor de los Anillos (JRR Tolkien): ja sé què és el llibre preferit de molta gent, però a mi em va marcar especialment en una època en què vaig passar una varicel·la fortíssima als 14 anys. No podia sortir de casa, les pústules em produien una coïssor insoportable i m´avorria com una ostra. La meva mare va anar a la llibreria amb l´ordre de comprar tots els llibres que pogués i: voilà! Va venir amb el Hobbit (beneïdes les llibreteres que la van aconsellar!!!), que vaig llegir-me en un dia i mig aproximadament (penseu que no tenia res més a fer…). Automàticament va tornar a la llibreria a comprar El Senyor dels Anells i fins ara… això si, des d´aleshores encara no he descontaminat els llibres…

2) El Clan del Oso Cavernario (Jean M. Auel): adquirit també durant l´època de la mítica varicel·la, que com veieu a part de fer-me créixer un parell de pams em va permetre llegir llibres que em van marcar de forma especial. La prehistòria sempre m´havia agradat però amb aquesta saga agafar unes proporcions llegendàries. De fet encara falta per sortir l´últim llibre de la saga, i no sé si ho sabeu però existeix una pel·lícula del primer llibre protagonitzada per la Daryl Hannah!

3) El primer hombre de Roma (Colleen McCullough): antològica col·lecció de novel·les sobre els fets històrics que van succeir als últims temps de la República Romana. Tot i que l´entramat argumental pugui semblar dens, és clarament captivador pels seus personatges soberbiament descrits i per la gran documentació que aporta l´autora i que li va valdre un doctorat honoris causa. Gràcies a l´Anna Enjuanes que me´l va recomanar!

4) El món groc (Albert Espinosa): petit llibre que acabo de descobrir i que sens dubte em rellegiré diversos cops, sobre consells de vida i grans veritats que transmet l´autor, famòs director i guionista de pel·lícules com ara "Planta 4ª". i "Tu vida en 65 minutos". Reflexions que en part van sorgir a partir de la seva experiència com a malalt de càncer durant més de 14 anys.

A mesura de què me´n vagi enrecordant aniré ampliant la meva llista de llibres imprescindibles… i quins són els vostres? Quins us han marcat per alguna raó especial o altra?

Comentaris tancats a Els llibres de la meva vida

Arròs covat… arròs covat!!

I no és que se m´hagi passat l´arròs… tot i que ja vaig pel camí :D! El passat dia 29 de desembre vaig descobrir, per casualitat, una sèrie d´animació de TV3 que em va flipar: Arròs Covat, sobre els conflictes d´un disenyador gràfic de 30 anys, en Xavi Masdéu, que es planteja el seu món i les dificultats per trobar-hi un lloc mentres es fa gran. Els dibuixos ja són força curiosos: personatges sense cara (excepte excepcions comptades, com ara el Lluís Mestres o el Joan Manuel Serrat) que s´identifiquen amb quatre traços i un parell de colors. No obstant això, aquest tipus d´il·lustració reforça la imatge de la sèrie i fa que un se se senti identificat amb els personatges, o almenys a mi m´ha passat (potser per ser de la generació nostàlgica dels 80…). Els diàlegs no tenen pèrdua, i hi apareixen tot un seguit de situacions que tots hem viscut més o menys. Així mateix descobrim personatges entranyables difícils d´oblidar, com la mítica tieta Paquita i el DJ de Mierda, per no parlar de la cançó de la sèrie, que per força s´ha de convertir en un hit (o almenys en un politó que es pugui compartir): "A la nit, de matinada, em fico al llit com una ensiamada tot covat…". Vaig descobrir la sèrie en una marató de tots els episodis  seguits de la primera temporada… ara estic esperant la segona amb candeletes!
 

1 comentari

Netejant les sabates

D´un temps ençà que el meu cos em crida a recuperar les tradicions que
van poblar la meva infantesa. Aquests petits rituals quotidians i tan
arrelats a la nostra cultura em situen en un marc referencial dins de
les vivències del moment present i fan que el dia a dia pugui ser, si
cap, una mica més especial. M´enrecordo de quan era petita i anava
veure els reis, i m´emocionava veure tots aquells lluentons, totes
aquelles persones que semblaven venir de terres llunyanes i que anaven
vestits amb luxe i màgic, i que carretejaven objectes mai vistos en el
nostre dia a dia. I se´m posava la pell de gallina i l´estòmac se
m´omplia de papallones i la nit se´m feia eterna, intentant sorpendre
als Reis i als seus camells arribant a casa meva (nervis en và, ja que
no sé com m´ho feia per caure sempre adormida abans d´hora, suposo que
per la vivència de massa emocions en poc temps). Sabates netes, viandes
delicades i begudes reconstituents que haguessin pogut alimentar tot un
exèrcit oriental, i que a l´endemà desapareixien màgicament. Tan
màgicament com els reis que ens vindran a visitar aquesta nit. Heu
estat bons durant el 2009? Jo no ho sé del cert però per si de cas
aniré netejant les meves Converse liles i les deixaré ben vistoses a
davant de la porta (^o^).

3s comentaris

El món de l´Amélie Nothomb

Fa uns dies un molt bon amic em va recomanar la lectura dels llibres de l´Amélie Nothomb. De fet es va quedar molt sorprès pel fet que, una lectora devoradora com jo, no hagués llegit mai res de l´autora… doncs si, reconec que no n´havia sentit mai a parlar d´ella, així que amb curiositat (i perquè no dir-ho, una mica d´orgull propi) vaig decidir ser atrevida i comprar-me un dels seus llibres més coneguts: Estupor y temblores (1999), història sobre l´experiència d´una jove belga que comença a treballar com a contable en una empresa d´exportació i importació japonesa, al centre de Tokyo. No cal dir que l´any no resulta com esperava, i que la seva experiència cada cop segueix una ruta més descendent i sòrdida al límit de l´estupidesa i l´absurditat. El llibre em va agradar molt i el vaig començar a deixar als meus amics (la meitat dels quals l´avorrien i l´altra meitat el lloaven), i vaig anar pel següent: Atentado (1997), història d´un home extremadament lleig (Epiphane) que s´enamora d´una actriu especialment bella (Ethel). Allunyant-se dels tòpics, la trama continua sent curta en número de pàgines però llarga d´una ironia extrema i un relat alhora captivador (captivador en referència a la prosa de l´Amélie Nothomb, captivador dins del seu estil, que està molt lluny de l´adjectiu "captivador" que aplicariem en un altre context) sobre els pensaments i la vida de l´Epiphane. Continuem: la meva sed per la narrativa de l´Amélie Nothomb era imparable i vaig continuar amb Cosmética del enemigo (2001), que explica el descens als inferns personals d´un home de negocis que es queda esperant en un aeroport un avió que va amb retard i que coneix un curiós personatge, en Textor Texel, que el posa nerviós i que li aconsegueix remoure els dimonis interns que tenia més adormits. El fet que el llibre estigui escrit com un diàleg des del principi al final fa que sigui molt original, així com el seu desenllaç. A partir d´ara tindré molta cura quan sigui a un aeroport, vés a saber què m´hi puc trobar :-)! De moment no he llegit més llibres de l´autora perquè no sé per quin decidir-me… algú me´n pot recomanar algun?

Comentaris tancats a El món de l´Amélie Nothomb

L´Ofici de Viure bé

Fa temps que segueixo, mitjançant el podcàsting (gran invent pels que mai arribem a temps!!!), un programa d´autoconeixement personal molt interessant que s´emet a Catalunya Ràdio cada dia de 9 a 10 del vespre: L´Ofici de Viure. No sé si el coneixeu, però el fet és que crec que feia falta un programa així, en què es tracten temes espirituals i psicològics des de l´òptica més rigorosa i mitjançant tertúlies amb professionals dels temes diaris. Em sorprén que ningú més hi hagi pensat abans en fer un programa que té cura del benestar emocional, tenint en compte que cada cop vivim en una societat més buida on els valors es difuminen i en què no trobem baules d´ancoratge que fa que molt cops ens sentim perduts i fora de lloc.
 
El fet és que fa poquet, el director i presentador del programa, el Gaspar Hernàndez, ha escrit un llibre on recopila entrevistes amb professionals i en què tracta diferents temes des d´un punt de vista pràctic i assolible. L´Ofici de viure bé (Ed. Columna). Durant aquestes festes he anat llegint-me un capítol cada dia i prenent apunts per aplicar-los durant l´any que ve i contínuament durant la vida, ja que al cap i a la fi el coneixement d´un mateix no s´acaba mai….oi? I a més a més, ara que comencem un any nou de trinca ple de bons propòsits, qui sap si potser les reflexions contingudes en aquest llibre ens poden ajudar a estar una mica millor amb nosaltres mateixos…repte que no és sempre fàcil… tot i que no hi ha mai res impossible :-).

1 comentari