Encara em sembla mentida. El dilluns passat una coneguda meva es va suicidar. No tinc paraules per descriure el sentiment de buit que et queda quan te n´adones de què ha passat. Què et va passar Rita, per què ho vas fer? Són moltes les incògnites que envolten un fet que et submergeix en un estat d´alienació increible… aquests fets sempre els veiem a les novel.les o fins i tot a les pel.lícules, però mai creiem que passaran al nostre voltant, i quan et toca tan d´aprop et quedes paralitzat com una estatua de sal. No és que sigui, ni molt menys, el primer cop que reflexioni sobre la mort en si, però cada cop que penso en el fràgil fil que uneix vida i mort, m´agafa un calfred que em deixa perduda i crec que el nostre cervell no està preparat per la idea del "no ser". Siguis on siguis Rita, espero que estiguis en pau i que res no torni a destorbar el teu somriure, que ara vagarà eternament entre els estels com guspires d´encens que s´enlairen a l´infinit…
[@more@]
Com et pots imaginar el buit que vas sentir, no te res a veure amb la buidor que pot dur a una persona a deixar la vida, optar per apagar tant patiment i tanta amargor.
El record de la gent que s’ha anat no ajuda a tirar endavant a la gent que encara hi és.
Potser perquè sempre he estat una persona que em considero optimista, sempre he pensat que tot té una sortida, potser perquè he tingut sort de què no em passés cap cosa realment grossa, però també penso que s´ha de patir molt per arribar a aquest punt, i el que em sap greu és no haver pogut fer res per evitar-ho…
Com ja saps, en la vida no és bo posicinar-se en els extrems, ni tot és blanc, ni tot és negre. Ni l’optimisme és bó, ni ho és el pessimisme.
El que va sentir rita, solament ho sap ella, i solament ella podia haver-ho evitat, ajudar-la o no, la linia de la vida (el destí) va fer que no estiguessis allà, no se li pot fer res, és llei de vida, la mort abans o després a tots ens arriva. La mort per malaltia o per suicidi, mort és, trista, però no pot ancorar a la resta.