Avui he agafat el tren molt d´hora i he pogut veure com es feia màgicament de dia enmig d´un cel preciós i inmens que anava canviant del blau més profund al groc, tot passant per un rosa de color de sucre, un vermell encès i acabant en un taronjat a mesura que el sol pujava pel cel… ha estat un espectacle colpidor i fantàstic que m´ha posat de bon humor, la veritat és que no fa falta molt per somiar, només fixar-nos una mica en el que ens envolta :-).
[@more@]
Hola Sònia!! Jo crec que tot arriba amb l´edat, crec que molta gent té aquest tipus de pensaments i se´ls guarda a dins, però no sé, trobo que petits moments com aquests fan que la vida valgui la pena! No creus ;-)?