Aquest divendres va ser l´aniversari d´una companya nostra del laboratori. Normalment, en aquests casos, l´homenatjat/da duu un pastisset o dolç similar ben cassolà que s´acaba en 2 segons, però aquest cop, ens hem sorprés tots perquè ens ha dut una bosseta de llaminadures ben lligada per a cadascú!!!!! Feia anys que no m´ho regalaven! M´enrecordo de les llargues tardes al cole, quan la única nota que sortia de la rutina de la setmana era l´aniversari d´algú, i esperàvem en candeletes sortir de classe (o bé l´hora del pati) perquè ens donés una bosseta de llaminadures, quins records!! Jo vaig ser nena de croissants, els duia amb i sense xocolata (com no! jiijijiji) i els repartia, i tots acabàvem ben empastifats de sucre, i per un dia tots els nens et somreien (fins i tot el que no et parlaven) i et feien sentir especial. Fins i tot algú et regalava algun dibuix i et cantaven una cançó, deixant-te les orelles més vermelles que un pebrot.
En aquest cas, la bossa en qüestió duu el clàssic núvol rosa (hi ha gent que el crema i se´ls menja, jo no he fet), carmels Dietorelle (com es nota que ja no som uns nens, eeehh?), una piruleta vermella (ostres tu! De la mateixa marca de sempre! Pensava que ja no existien!), una coca-cola de gominola, un totxo, uns quants conguitos, i una mora (la meva vermella, sempre les havia preferit a les negres). Algú vol compartir alguna d´aquestes llaminadures amb mi 😉 o bé canviar-m´ho per una altra llaminadura? Aviso: la piruleta, la mora i els conguitos ja no hi son :P!
[@more@]
Gràcies per fer-me enrecordar d’aquells dies! A tu i a la teva companya, ben original!
La veritat és que l’Alizé va tenir tot un detall. Jo el que m’agradava més de la bosseta de llaminadures era la petita peça metàlica que servia per tancar-lo; un cop oberta la bossa els nois fèiem servir la peça com a arrecada ( per a les noies no tenia cap novetat portar arrecada).
I la Carla, què fa?
Quanta raó!! que llargues es feien les tardes a classe esperant l’hora de sortir i rebre la bosseta de caramels…quins records… jo també t’agraeixo que m’hagis recordat aquells dies..qui pogués repetir!!!
Uaaalaaaaaa, m’acaba de venir al cap… la pega-dolça vermella!!!!!!! Fa segles que no en menjo!!!! Suposo que encara en fan, no?
Hola Eva!!!! Doncs si que va ser molt original! I ens va fer moltíssima il.lusió a totes, i vam començar a fer un mercat negre d´intercanvi (jo et dono la pegadolça i tu els conguitos, etç), es va acabar de fomentar l´amistat, jejejeje!
Ostres Marc!!! Quina raó que tens! En aquest cas, l´Alizé la va tancar amb tira de plàstic, i no ens podíem fer arrecades però si pulseres :P! I la Carla es va fer un penjoll fashion, jijijiji!
Hola AlimbUrg!Encara estem a temps de repetir! De fet demà mateix podries sorprendre els teus companys/es amb això, segur que els alegres el dia ;-)!
Siiiiiiiiiii Zinc!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Encara existeixen!!! De fet, sempre que vaig a una botiga de chuches me´n compro perquè m´encanten, a tu t´agradaven enrotllades o estirades ;-)??
Quins records m’ has despertat!!! I quines ganes de menjar mores, també!!! Fa anys que no menjo llaminadures d’ aquest tipus… N’ hauré de comprar… xD
Jo portava sugus. Mes modest. Lo de les bossetes de xuxes em sembla que a casa meva o no volien o no podien. Diria que mes aviat no volien, ara que 40 bosses de xuxes surten per una pasta.
En fi, ara que m’he fet gran (sic), porto galetes al curro quan faig anys. Em decanto pel «surtido cuetara» que tant m’agradava quan era crio. La meva iaia sempre ens en donava, a mi i al meu germa, tot mirant l’1,2,3. Quants records!!!
Aquest ultim aniversari se’m va passar portar les galetes pertinents. Hi vaig pensar pero aquell dis no vaig poder i els dies posteriors no hi vaig pensar mes.
A mi sempre m’han agradat els chupachups «kojak» aquells amb el xiclet a dins, que no podia estar-me de quiexalar per pillar el xiclet ben rapid. Impaciencia infantil, suposo
Fins ara
satelit
Sii quins records.. quan anava a primaria, el dia dels nostres cumples portavem bosses d caramels per a tots!!
Fa 1 setmana k vaig comprar una bosseta de gominoles! ho vaig gaudir mooolt
Hola Esteve!!! Jo també feia molts dies que no menjava llaminadures, i quan se´m desperta l´instint, arrasso amb la botiga de «chuches» que trobo més a la vora fins agafar un empatx ;-)!! Així que ves amb compte amb el teu estòmac 😉
Ostres Satelit! A mi també m´encantaven i encanten els sugus!!!! De fet m´has fet despertar el cuquet, que fa molts dies que no en menjo. Respecte a la capsa de galetes Cuetara, un molt bon encert, sempre n´hi ha per tots els gustos: jo ataco les galetes de coco en plan Artiach i les de xocolata embolicades 😛
I partava ossets de goma??? A mi m´encanten, sobretot els de maduixa Adagio! De tant en tant, una llaminadura no fa mal, oi?
mmmmmmmmmmm, quina enveja que em fas noia. no saps com m’agradaria ara tenir una piruleta d’aquelles de quan érem petits. Amb forma de cor i aquell gust de maduixa…
Jo en tinc un mal record… bé més ben dit no en tinc record, vaig nèixer el 7 de Desembre i sempre… SEMPRE he fet pont #_#
No sé com és viure un aniversari al cole :/ diria que poca gent hi pensa en això, la gent es pregunta os3 que deu fer un que neix el 29 de febrer, però pocs es pregunten si hi ha algú que cada any el seu aniversari coincideixi amb festa xDD Està bé perquè sempre he tingut el dia lliure, però clar també és maco veure com els companys et feliciten 😛
Hola MeryCherry!! Doncs si vols te la guardo per quan tornis de Buenos Aires ;-)!!
Quina mala sort Garf4!!!!!!! i no conec ningú que hagi nascut el 29, suposo que ho celebraria l´1 de març 😛
Hola Nica! Estic impressionat! De debò no havia llegit aquest post. Deu ser que en Rothko ens fa comunicació mental. De fet el meu post el vaig estar maquinant durant aquest cap de setmana quan hi era fora (un que s’avorreix). Quina gràcia! Fins i tot compartim el sentiment d’amor a l’hora de repartir caramels. En el fons les persones, siguin homes/dones, d’allà on ets tu o éssent un kamaku com jo, no sóm tan diferents. Una força abraçada!!
Ostres hyDe!!!! Quin sentiment de germanor se m´està contagiant! Em sento com a casa, realment l´amor per les txutxes no té fronteres (per cert, que encara em queda una pegadolça vermella per aquí, vaig a queixalar-la…). Petons!!