Tot i que porto bata blanca cada dia, ahir per casualitat no la vaig dur, però m´hi vaig passar la jornada entre elles, perquè operaven la meva mare del genoll (per sort, res complicat, tenia un quiste benigne al genoll que se li havia engroixit i li feia mal al caminar, a més de tenir el menisc degenerat… aquest matí ja hem tornat a casa) i la vam acompanyar. El fet és que donant voltes per la planta hospitalària, vaig tenir ocasió d´observar els nadons prematurs (ens havien posat a la planta de maternitat, on en una d´aquelles habitacions, vaig néixer jo, com la majoria dels manresans :D) que eren al costat de la nostra habitació, i fa certa angoixa veure´ls tan menuts, a dins de la incubadora… amb uns panyals que semblen per jugar a nines… però alhora, era molt bonic veure com els netejaven, canviaven i els alimentaven, de fet, ha de ser preciós treballar de llevador/a ;-). Jo, quan vaig néixer, enlloc de tenir problemes de poc pes, en tenia per massa, perquè enlloc de néixer als 9 mesos, vaig néixer als 9 i mig :P.
*I ja que estem a l´àmbit hospitalari, se m´ocórre una altra cosa… ahir em vaig preguntar, especialment… per què sempre que hi anem, ens hem de posar aquelles bates obertes per darrere, que enlloc de tapar-te amb cert pudor, el que et dóna la sensació és de què encara et deixen més despullat i amb el cul a l´aire? Qui les va inventar i amb quin fin?? Per què no sobra mai un pam de tela que et doni la volta???
[@more@]
tu també vas córrer, a néixer, eh? 😛
les bates que dius imagino que et deus referir a les que posen als pacients. Imagina’t una bata oberta per davant i el pacient estirat a la taula d’operacions. Quina feinada per treure-li !!
L’Aladern ho ha dit, vaja.
Molt bo l’últim paràgraf! fa una mica més d’un any vaig haver d’entrar al quirofan per una parida i com que era ben «novata» vaig passar les meves penes per posar-me aquella bata que no entenia. Abans de l’operació em vaig haver d’esperar estirada al llit de l’habitació. Al cap de cinc minuts veig entrar un noi d’allò més formós arrossegant la camilla. No sóc gaire pudorosa, però reconec que haver d’enfilar-me a la camilla ensenyant-li tot el cul, va ser una mica patètic.
Jo treballo a un hospital i reconec que aquestes bates són horroroses però són molt pràctiques per anar a quirofan i també van bé quan el pacient està greu i necessites manipular-lo sense haver de pujar mànigues de pijama (sé el que em dic). Quan algú empitjora i has de canalitzar una via o mirar la pressió arterial no hi ha pitjor enemic que la màniga llarga del pijama.
Hola a tots!! Perdoneu que hagi trigat tant en passar-me pel blog i poder-vos contestar, però amb tot… bé, la meva mare està perfecta i fent repòs a casa, l´operació va ser tot un èxit ;-)!!
Ei Ramón i Ignasi, si, si , una feinada una bata oberta per davant, però vaja, que com molt bé dius, Violant, incòmodes són, i vaja, que jo crec que un pam més de tela no mataria a ningú…
Ostres Mery Cherry! Tens raó, intentar mantenir la dignitat en aquest tipus de situacions és força difícil, imagina´t el personal sanitari, que s´endú la pitjor part, hauran vist cada cosa 😛
Hola Cristina!! Com tu dius, el pitjor enemic són les gomes de les mànigues dels pijames de màniga llarga, però jo em pregunto… les bates, han de ser així? Un petonet!