Ahir em vaig llegir un llibre molt curtet anomenat "El jardinero fiel" (Clarissa Pinkola Estés, de qui també em vaig llegir el bonic "Mujeres que corren con los lobos") i que, tot i la seva senzillesa, m´ha omplert d´optimisme i alegria. La Dra Estés creu profundament en el poder dels contes com a teràpia i per ajudar a entendre els misteris de la vida, i aquest en concret aporta un profund missatge d´esperança en les coses que no moren mai i que sempre resorgeixen, per molt malament que estiguin i encara que pensem que no hi ha sortida. Crec que les autèntiques veritats de la vida són les que s´expliquen de manera més simple i natural. Un llibre… màgic.
[@more@]
El poder dels contes és molt gran, sobretot a la infantesa. Jo encara recordo amb molta joia els contes que em contava la meva àvia quan era petit. No éren contes d’Andersen, hi havia algun amb elements escatològics potser, però per a mi tenien un aura de misteri que em va enganxar a escoltar-los nit rere nit. Encara que els sabia de memòria, sempre hi havia un sentiment de trobar alguna cosa nova. Una re-audició.
Quina llàstima que ara els pares no tenen temps per als contes. Es pensen que amb un superllibre i una superjoguina ja ho tenen tot preparat. Res pot substituïr el calor humà i el misteri dels contes infantils.
Almenys, jo ho tinc més que clar. I crec que no estic sol. 🙂
Jo també m´enrecordo d´aquelles tardes en què me´ls passava escoltant contes, i sobretot a l´hora de dormir, i com el seu univers immortal m´atrapava i em feia somiar en terres de llegenda, a més de compartir un temps molt tendre amb els meus pares i familiars. El problema sempre és la falta de temps… potser la gent s´hauria de plantejar llençar la TV per la finestra i enlloc de mirar GranHermano15 aprofitar per explicar La Caputxeta Vermella 😉