Les mascaretes i jo: un final feliç

Potser perquè aquests dies, tot i haver de treballar, un troba més temps per a un mateix, per gaudir mentalment i físicament dels dies més llargs, del sol i el benestar d´un ritme de vida més tranquil, almenys aparentment… el fet és que quan vaig anar als EUA vaig descobrir en una drogueria, sense voler, l´existència de tot un seguit de mascaretes facials unidosi que no vaig trigar en provar allà mateix (si, si, era un dia que vam aconseguir descansar una mica dins del ritme frenètic de la capital del món, encara que sembli mentida)… ai quin relax, quin gust sentir aquella crema fresca plena d´essències damunt la pell, tancar els ulls i descansar durant un quart d´hora mentres et deixes dur per la sensació de què t´estàs embellint per fora… i per dins! Resultat: pell fantàstica, ment serena i la pica ben bruta de les restes de la mascareta. Vaig trigar poc en tornar a la drogueria i quedar-me totes les existències de mascaretes unidosi que hi havia, i de moment ja n´he provat una de sorra del Mar Mort, una de xocolta i una altra de relaxant… quin vici!

Tweet