Les segones parts… mai són bones?

Acabo de llegir una notícia al diari que m´ha impactat d´allò més: es tracta de la primera clonació per encàrrec!! La ciutadana americana Bernann McKinney va pagar 50.000$ a un grup de científics surcoreans perquè clonessin el seu estimat pit-bull difunt, en Booger. Com a resultat s´han aconseguit 5 gossets idèntics físicament (almenys) a en Booger. I jo em pregunto… realment feia falta? No se n´adona la senyora McKinney que cada gosset té una identitat indepenent? Que cada gosset és únic, i que només comparteix els péls i el nas d´en Booger però res més? Què li hagués costat anar a una gossera municipal i adoptar un dels seus centenars d´inquilins (d´acord, no tindran l´aspecte d´en Booger però seran tan diferents com els cadells clonats), i més ara durant l´estiu? Però el que és pitjor: no es podien haver invertit aquests diners en altres causes, científiques i/o socials i/o humanitàries? D´acord, la senyora McKinney té tot el dret a fer el que vulgui amb els seus calers (que per això se´ls deu d´haver guanyat)… però no deixa de crear-me un cert malestar pensar en el fet que l´ésser humà sempre intenta buscar les sortides comercials més inverosímils a grans descobriments de la ciència, provocant que aquests només es recordin des de l´òptica més rocambolesca i poc útil per la societat, tot creant-se falsos mites i llegendes urbanes (que és l´únic que s´acaba recordant). Tampoc us nego el fet de què molt segurament aquests diners de la senyora McKinney hagin servit per investigar, a la vegada, sobre els mecanismes de la clonació més enllà de fins comercials. Però bé… tot és començar, primer la senyora McKinney i els seus gossets … i després què? Era l´Aldous Huxley (Un món feliç) realment un visionari?