Aquests dies m´estic llevant molt més d´hora del que ho faig normalment, marxant de casa quan és molt més fosc del que és habitual i tornant quan encara ho és més. És una sensació estranya quan passeges pels carrers i no hi ha absolutament ningú i sense cap soroll, i pot arribar a ser depriment quan el cansament acumulat es barreja amb la resignació provocada per imaginar com la gent està dormint tranquilament a casa mentres tu ja ets camí de la feina… llavors és quan arribo a l´estació i em trobo les persones que comparteixen la meva situació, amb els ulls en diversos graus d´obertura, i ja no em sento tan sola anímicament, units tots per la crida inclement del despertador… Ànim, ja queda menys pel divendres ;-)!
[@more@]
Jo també comparteixo la teva situació 🙁 És una mè haver-se de llevar a les 6:15 cada matí. Tal i com tu dius, el pitjor és sortir al carrer i veure les persianes de les finestres abaixades. O haver-se de llevar i fer silenci perquè la resta de familiars de casa es van quedar fins a la una de la nit mirant una peli que tant t’agués agradat veure, i encara dormen perquè no s’aixecaran fins les 10.
(Excepte la Mery Cherry, que cada matí m’espera a les 6_40 dos pisos més aball per anar a treballar)
L´Ani mai marxa del meu cap, és un companya insuperable ;-)! Un petonet de bon dia Jupie!
Bon dia Menxu!!!!! Estava contestant al Jup al mateix temps que m´escrivies ;-)!! això de la pel.li tens tota la raó, sempre em passa i em fa una ràbia! Així que sàpigues que no estàs sola en aquest petit tràngol matinal, potser fins i tot ens hem creuat pel carrer sense saber-ho…
Vaja… ha de ser dur Nica!! Però mirant-ho per la part positiva tens l’estona que dura el tren per llegir o escoltar música (o dormir)! 😉
Això és veritat Unmei, però com que m´agrada molt llegir, vaig fent ;-)! (bé, també depén del dia…)
Si que fa mandra, però jo em trobo relaxat amb tan poca gent al carrer, pots observar els detalls mentres escoltes algo de música trànquila. Un cop arribes al tren, a mi em continua agradant no trobar gent, no trobar un tren que esta ple, o s’omple abans de la teva parada, prefereixo un tren semibuit en el que et pots estirar amb tranquil·litat i continuar escoltant aquella música que t’agrada escoltar als matins.
la veritat és que enyoro moltíssim quan anava a la universitat i havia d’agafar el tren cada matí. Per d’hora que fos, m’agradava trobar-me amb tota aquella colla de complicitats de gent desconeguda i que, a còpia de molts matins, fins i tot s’acabada convertint en alguna cosa més que complicitat.
Hola Eneko! Això ho comparteixo amb tu els dies en què estic molt cansada, i l´únic que vols és dormir… a vegades millor estar sol que mal acompanyat, també 😉
Hola Mery Cherry! I arribes a conèixer molta gent interessant al tren/bus, molts dels meus millors amics els he conegut així 😉
Pensa que tens tot el carrer per tu… que l’acaben de ficar per tu.
A més, sempre et consola veure a gent igual de zombie que tu, amb els ulls encara apegats. Com diu Ismael Serrano a una cançó seua, aquests són «compañeros de la rutina y los bostezos»
Molt ben trobada la comparació de´n Serrano, Alae ;-)! No ho sabia, però té raó, els badalls creen germanor…
Encara desperts? doncs què feu que no aneu a dormir! 😀
«qui té el cul llogat no seu quan vol» o el que és el mateix: les obligacions no ens deixen fer allò que desitgem 😉