Aquests dies he reflexionat molt sobre la seguretat i inseguretat del que és la vida. A vegades la quotidianitat diària no ens deixa veure que tot és canviant, que les gavines sempre volen diferent i que mai són les mateixes gavines, que el sol brilla però no de la mateixa manera que ahir o que el demà, que cada pètal de les flors i cada petita fulla verda dels arbres és i serà diferent de les anteriors i futures. Però sense perdre de vista aquesta mobilitat, cada moment del dia, a la vegada (i encara que sembli una paradoxa) està ple de petites rutines, petits gestos i actituds repetitius que, encara que cada dia tornin a succeir, també amaguen nous significats… cada dia, l´espuma del meu tallat serà diferent de l´anterior i mouré la cullereta potser de diferent manera, tot i que, en conjunt, l´acció sigui la mateixa de cada dia i a cada hora. Potser la clau de viure una vida més plena és ser conscient de què les petites rutines i els nostres teixits d´afectes i relacions ens aporten la seguretat necessària per seguir visquent amb serenitat, però que a l´hora, estan formats per petits matissos preciosos que canvien constantment encara que no ens n´adonem, i que alhora eviten que ens avorrim de viure.
Crec que molts cops hauriem de deixar de preocupar-nos del que va ser o del que serà o del que pot passar, i centrar-nos en com el moment actual (no estic dient de fer un Carpe Diem, cadascú és actualment un compendi del seu passat i història personal i del seu futur, projectes i ambicions) sense deixar de banda el que som, el que podem ser i el nostre entorn personal, sense arribar a extrems, però disfrutant o intentant disfrutar al màxim del que som en aquest precís i breu instant que constitueix el que coneixem com a present. És indubtable que a la vida sempre passen coses bones i dolentes, però ja és prou complicada per, a sobre, carregar-nos de preocupacions per coses que molt segurament no passaran mai, i quan hagin de passar, si és que passen, ja se solucionaran en aquell mateix moment :-). És més, les preocupacions, pors i inseguretats molts cops el que fan és ancorar-nos i tancar-nos en nosaltres mateixos. Potser a vegades hauriem de deixar de racionalitzar tant les coses i viure més com ens diu el cor i no tant el cap. De vida, només n´hi ha una.
(ja veieu, avui m´he llevat amb el peu filosòfic…:P)
[@more@]
Que portava el teu tallat d’avui? (^o^)
És veritat que de vegades donem massa importancia a coses que potser mai passen, o a coses que passen i no en tenen tanta com li volem donar. Viure la vida és el que hauríem de fer, però que n’és de difícil de viure la vida com fa l’Amelie.
Com ho saps, que l´Amelie és una de les meves heroïnes :P!!!
sí, ja ho veig, avui estàs introspectiva. I no ets l’única!! :P!!
De tant en tant va bé 😉 Petonets!
a mi em sembla que també s’ha de tenir molt present que les coses poden canviar, però sense dramatitzar. penso que la manera de valorar i de ser conscients del que tenim, en part, vol dir saber que en qualsevol moment pot canviar i que hem d’estar preparats
Exacte!! Estic totalment d´acord amb el que dius, Mery Cherry, de fet, això era una de les idees centrals que volia desenvolupar: el fet de saber que les coses no són immutables no vol dir que visquem en un estat d´inseguretat continuu, si no que ens ajuda a valorar el que tenim exactament com val, i acceptar que les coses poden canviar fa que et preparis molt millor al que et pot passar, i que ho afrontis millor… en cap cas vol dir que vulguis que arribi aquest canvi o que no et comprometis amb les coses pel sol fet de què algun dia poden canviar.
Com que, fins ara, cada dia de la nostra vida ha sortit el sol, pressuposem que demà també sortirà. I això és molt suposar (ho deia Hume?).
Però crec que tampoc cal preocupar-s’hi massa, especialment en tot allò que no depèn de nosaltres…
Bon dia Zinc! Crec que, precisament, el fonament de la serenitat és això: apendre com abans millor el que es pot canviar i el que no i llavors actuar-hi en conseqüència, i no agobiar-se!
Hola Violant!! Però a vegades els canvis venen d´imprevist i no es pot controlar, així que millor no preocupar-se i viure tot amb la màxima intensitat possible 😉