Avui m´he decidit a escriure una espècie de conte de Nadal al blog, en aquesta època en què ens tornem una mica nens tots plegats (si és que mai hem deixat de ser-ho…). Aquests dies he llegit una versió reduïda d´un conte que fa temps vaig llegir al llibre de´n Jorge Bucay Cuentos para pensar però en versió "extesa" per dir-ho així, sota el nom de El Buscador. El conte reduït es diu La verdadera vida viscuda i trobo que és molt bonic per llegir-lo i reflexionar-lo aquests dies en què sembla que la gent és més sensible a la seva part més espiritual, per dir-ho així… sobretot quan veig la voràgine de consumisme que envaeix la societat, una lectura com aquesta sembla que ajudi a posar les coses al seu lloc, i diu així:
"Hi havia una vegada un peregrí que viatjava pel món observant tot allò que veia. Un dia va arribar a un poble anomenat Kammir.
[@more@]
Abans d´entrar-hi va veure un petit caminet que li va cridar l´atenció pel fet que estava cobert d´arbres i moltes flors. El va agafar fins arribar a una tanca de fusta que tenia una porta de bronze mig oberta, com si l´invités a entrar.
Va entrar-hi i va començar a caminar molt lentament entre unes pedres blanques que estaven distribuïdes entre els arbres com a l´atzar. Era el cementiri del poble. Es va acotar per llegir una inscripció que deia: Abdul Tuareg va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies. L´home va sentir pena pel nen mort tan jove i amb curiositat va anar llegint les làpides del voltant. Quina sorpresa es va endur quan va veure que la persona que havia viscut més temps de les que estaven enterrades tan sols havia viscut 11 anys!! Terriblement desmoralitzat va asseure´s a la sortida del cementiri i mentres reflexionava sobre quin estrany succés o desgràcia havia pogut ser la causa de la mort de tants nens, un vell es va dirigir cap a ell per preguntar-li què li passava. El caminant li va demanar:
`Què ha passat en aquest poble? Per què hi ha tants nens enterrats en aquest lloc? Quina és la maledicció que sura damunt d´aquest poble?´
`No pateixi-va respondre el vell- no existeix cap maledicció. El que passa és que a la nostra comunitat, quan un jove compleix els 15 anys, els seus pares li regalen una llibreta com aquesta que porto jo penjada al coll. A partir d´aquesta edat, cada vegada que una persona gaudeix intensament d´alguna cosa, viu un moment especial o intens, sent amor, pau o felicitat, ho escriu a la llibreta tot indicant el que sent i quant temps dura. Aixó ho anem fent tots i, quan ens morim, se suma el temps viscut amb plenitud de sentit i consciència per aquesta persona i s´anota a la seva làpida. Aquest és, amic més, l´únic i veritable temps viscut.´
Jo ja duc la meva llibreta a mà sempre…
