Molt bó, ben escrit i sorprenent: realment m´ha encantat l´últim llibre d´en Chufo Llorens, Te daré la Tierra. Al principi la trama no sembla gaire original: l´acció se situa en plena edat mitjana a Barcelona, i barreja dues històries. Per un cantó trobem les peripècies d´en Martí Barbany, humil pagès de l´Empordà que lluita per aconseguir la ciutadania de Barcelona per poder arribar a conquerir el cor de la seva estimada. Per l´altra, les lluites de poder de Ramón Berenguer I, compte de Barcelona, embolicat en la passió i amor adúlter que li inspira Almodis de la Marca, comtessa de Tolosa. A més de la pròpia història, entretinguda a més no poder (on s´hi barreja Història, ficció, poder, amor, venjança, crueltat…), m´ha agradat especialment el llenguatge emprat per l´autor, ja que ha intentat donar un aire antic i de verosimilitud al propi ús de la paraula. Tanmateix m´ha semblat un llibre força ben documentat (tot i algunes inexactituds històriques que el propi autor clarifica al final del llibre) i m´han fet venir moltes ganes d´anar a passejar per la part més bonica i antiga de Barcelona… posar una espelma a la catedral, admirar l´antic Call jueu, tocar algun trosset de muralla amagat… en conclusió, i comparant aquest llibre amb Un món sense fi (que em vaig acabar de llegir fa poc), tot i que els dos llibres em van agradar i em van resultar entretinguts, Te daré la Tierra em va arribar més endins pel propi escenari i el tractament dels personatges.
Diuen que… L’esperança
és mantenir una flama que mai no s’apaga, que travessa els temps… Un altre camp
interessant per a treballar en aquests temps que vivim. En la teva esperança, i
en la dels altres. A vegades costa tant mantenir-la en temps de crisi i incertesa… és una qualitat que s´ha de treballar cada dia :D!
Diuen que… Si l’amor és
pacient, no té enveja, disculpa sempre, aguanta sempre… no passa mai. Ni en l’eternitat. Val la pena treballar en aquesta
empresa. És una decisió assenyada. L´amor no caduca i com més inverteixes en ell, més n´obtens.O no?
Diuen que… no és més ric el que més té sinó el que menys necessita. Jo aquesta dita l´aplico cada dia i estic simplificant la meva vida. I tu?
Hi ha cançons que mai moren, i que per molts anys que passin i encara que no siguin de la nostra generació, ens fan viatjar al fons de la nostàlgia i rememorar sensacions oblidades, com m´ha passat avui amb Hotel California… És aquesta la màgia de la música ;-)?
On a dark desert highway, cool wind in my hair
Warm smell of colitas, rising up through the air
Up ahead in the distance, I saw a shimmering light
My head grew heavy and my sight grew dim
I had to stop for the night
There she stood in the doorway;
I heard the mission bell
And I was thinking to myself,
’this could be heaven or this could be hell’
Then she lit up a candle and she showed me the way
There were voices down the corridor,
I thought I heard them say…
Welcome to the hotel california
Such a lovely place
Such a lovely face
Plenty of room at the hotel california
Any time of year, you can find it here
Her mind is tiffany-twisted, she got the mercedes bends
She got a lot of pretty, pretty boys, that she calls friends
How they dance in the courtyard, sweet summer sweat.
Some dance to remember, some dance to forget
So I called up the captain,
’please bring me my wine’
He said, ’we haven’t had that spirit here since nineteen sixty nine’
And still those voices are calling from far away,
Wake you up in the middle of the night
Just to hear them say…
Welcome to the hotel california
Such a lovely place
Such a lovely face
They livin’ it up at the hotel california
What a nice surprise, bring your alibis
Mirrors on the ceiling,
The pink champagne on ice
And she said ’we are all just prisoners here, of our own device’
And in the master’s chambers,
They gathered for the feast
The stab it with their steely knives,
But they just can’t kill the beast
Last thing I remember, I was
Running for the door
I had to find the passage back
To the place I was before
’relax,’ said the night man,
We are programmed to receive.
You can checkout any time you like,
But you can never leave!
Hi ha cançons que mai moren, i que per molts anys que passin i encara que no siguin de la nostra generació, ens fan viatjar al fons de la nostàlgia i rememorar sensacions oblidades, com m´ha passat avui amb Hotel California… És aquesta la màgia de la música ;-)?
On a dark desert highway, cool wind in my hair
Warm smell of colitas, rising up through the air
Up ahead in the distance, I saw a shimmering light
My head grew heavy and my sight grew dim
I had to stop for the night
There she stood in the doorway;
I heard the mission bell
And I was thinking to myself,
’this could be heaven or this could be hell’
Then she lit up a candle and she showed me the way
There were voices down the corridor,
I thought I heard them say…
Welcome to the hotel california
Such a lovely place
Such a lovely face
Plenty of room at the hotel california
Any time of year, you can find it here
Her mind is tiffany-twisted, she got the mercedes bends
She got a lot of pretty, pretty boys, that she calls friends
How they dance in the courtyard, sweet summer sweat.
Some dance to remember, some dance to forget
So I called up the captain,
’please bring me my wine’
He said, ’we haven’t had that spirit here since nineteen sixty nine’
And still those voices are calling from far away,
Wake you up in the middle of the night
Just to hear them say…
Welcome to the hotel california
Such a lovely place
Such a lovely face
They livin’ it up at the hotel california
What a nice surprise, bring your alibis
Mirrors on the ceiling,
The pink champagne on ice
And she said ’we are all just prisoners here, of our own device’
And in the master’s chambers,
They gathered for the feast
The stab it with their steely knives,
But they just can’t kill the beast
Last thing I remember, I was
Running for the door
I had to find the passage back
To the place I was before
’relax,’ said the night man,
We are programmed to receive.
You can checkout any time you like,
But you can never leave!
… qui dies passa anys empeny… però per què serà que cada cop se´m passen els dies més ràpid? Per què el temps vola i no em dóna temps d´agafar-lo i inmovilitzar-lo en un únic instant?? De fet algun cop l´he pogut atrapar, retenir-lo en un instant i disfrutar-lo com si fos únic… potser aquesta és l´autèntica felicitat dins les coses petites…
