La finestra de l´Eikon

Tweet

Tweet

Ho haig de confesar: m´encanta el vi! Flairar-lo, observar-lo a la llum del sol per captar-ne els matissos i la brillantor. Tastar-lo glopet a glopet perquè duri més i no se m´acabi (i si és amb un trosset de formatge al costat millor)… el fet és que quan vaig passar per la biblioteca i vaig veure que hi havia el nou llibre d´en Noah Gordon, no vaig dubtar a reservar-lo per poder-li donar un cop d´ull. De fet fa anys que sóc una apassionada d´aquest escriptor, des de què em van regalar El Metge, tot i que haig de dir que alguns llibres m´han agradat més que altres, com L´últim jueu en front de El Diamant de Jerusalem o El Rabí. De fet és curiós que la nova novel·la tingui lloc a les vinyes catalanes, i ja per aquest fet em van venir ganes de llegir-lo. La història arrenca amb la tornada d´en Josep Àlvarez a la seva terra natal, per Sant Sadurní d´Anoia, al poblet imaginari de Santa Eulàlia, després d´un exili forçós per culpa de la seva implicació accidental en un complot polític en el període de les guerres carlines. En Josep Àlvarez és un apassionat de les vinyes i es proposa fer resorgir el negoci familiar del vi. I així arrenca la trama. El període històric és interessant, la idea argumental i els personatges també, el llibre es llegeix ràpid i enganxa al lector, però tot i això he trobat a faltar certa profunditat en el desenvolupament dels personatges i el tema, així com alguns fils que m´han semblat deslligats (si comparem aquest llibre amb El Metge, per exemple). De totes maneres, ja de per si és un llibre entretingut, que no és poc… què us ha semblat a vosaltres?

Tweet

…Quins dies de bòlit! Segurament aquesta setmana ha estat molt estressant per la majoria de vosaltres, perquè molts hem començat a treballar després de les vacances d´estiu… bé… encara que tècnicament encara estem dins de l´estació es torna a imposar la rutina de llevar-se d´hora, els embussos i les hores del transport públic, les llargues jornades a la feina, els cursos de tot tipus extralaborals, l´aparació de mil-i-una col·leccions als quioskos de les matèries més inversemblants… bé, a part de tot això, per a mi aquesta setmana ha estat força especial perquè he començat a una feina nova! Després de 6 anys fent la tesi i treballant al mateix lloc, disfrutant de la introducció apassionant dins del món de la biologia molecular i coneixent gent fantàstica a qui estimo molt (i que trobo molt a faltar, tot sigui dit! Ja són part de la meva família, tota la secta dels Moleculars Descalços) i dels qui he après moltes coses noves, havia decidit que necessitava un canvi i veure altres realitats. Aíxí que desprès d´enviar alguns CV he entrat a treballar a una empresa biotecnològica que s´ubica dins del Parc Científic de Barcelona, Oryzon Genomics. Com que vaig entrar a treballar el dia 1 de setembre poc us puc dir, tret que em sembla un lloc molt interessant ple de gent jove que tot just estic coneixent (tot i que la novetat no m´ha permès fer molta relació). Què us puc dir de la primera setmana de feina? Per una banda és estranya, trobant-te en un ambient nou amb gent que no coneixes, amb rutines que encara has de dominar i assimilar. Per altra banda, estimulant, amb molts reptes per afrontar, coneixements per adquirir i experiències i persones per conèixer i disfrutar. Però sobretot… cansada! Ja us aniré explicant però de moment el pinta bé… i per cert, molts ÀNIMS als que com jo ja han començat a treballar de nou o bé ho estan a punt de fer!

Tweet

No vaig poder parar fins acabar-lo. Així és com vaig devorar, literalment, l´Elegància de l´eriçó, l´últim llibre de la Muriel Barbery (Edicions 62). M´ha semblat un llibre bellíssim, d´una poesia i filosofia vital que m´han captivat. La història està narrada pràcticament a dues veus: la Renée, portera d´un bloc d´apartaments de luxe parisencs que amaga, sota l´estereotipada imatge d´una portera, una personalitat cultíssima; i la Paloma, una nena de 12 anys i mig que és una de les inquilines del bloc d´apartaments, que tanmateix amaga una personalitat de nena superdotada i que pren la desició de suicidar-se en un dia determinat per no fer front a la vacuïtat de la vida que l´envolta, si no és que troba alguna raó per la qual sigui digne viure abans. Les vides de la Renée i la Paloma es van desenvolupant sense més incidents fins que arriba un nou inquilí, en Kakuro Ozu, un japonès jubilat que sap veure més enllà de la imatge que la Renée i la Paloma creuen projectar. Dotat d´una fina comicitat i crítica als prejudicis socials, aquesta narració aconsegueix fer-nos reflexionar sobre quin és el sentit de la vida i sensibilitzar-nos sobre la bellesa que ens envolta. Com diu la Paloma…

 Si, és això, un sempre dins del mai…

Tweet

Sabent que m´agrada força la novel·la històrica, una bona companya de la feina (gràcies Anna!) em va recomanar la saga de Roma de la Colleen McCullough. Es tracta d´una sèrie de 6 llibres que comença amb El primer hombre de Roma, i que situa l´acció en els temps de la república romana d´uns 100 anys AC. D´entrada em va semblar un llibre força complicat (tot i que el gruix d´un llibre mai m´ha espantat, com més pàgines millor!) per la complexitat dels personatges (històrics i novelats només quan l´autora no va poder trobar referències històriques sobre el personatge en qüestió) i la fascinant vida política i social de la Roma de l´època. Encara que molts cops les novel·les històriques pequen de poc riguroses (i amb raó! no deixen de ser novel·les), els llibres de la McCullough semblen més aviat assaigs històrics sobre el món antic amb un toc de novel·lització que els fa més assequibles al gran públic, però que no perden el caràcter acurat i divulgatiu sobre la Història romana. Tot plegat em va sorprendre gratament, ja que conjuntament amb la narració del llibre, aquest consta d´un extens glossari per entendre tots els conceptes que s´hi expliquen. Però per a mi el més important de tot és que he aconseguit aprendre força sobre un imperi romà, adonant-me de tot el que realment desconeixia del tema (tenint en compte les diverses adaptacions que s´han fet i que tots hem vist en major o menor grau al cine, televisió, etç). Així doncs us recomano aquesta sèrie de llibres si realment sou uns apassionats del tema. Això si, jo vaig alternant la lectura d´un llibre amb d´altres, perquè a vegades pot resultar farragosa la narració de tot el dret romà (que no es poc) i costa d´assimilar. De moment m´he llegit els primers 3 llibres de la sèrie: a més de El Primer hombre de Roma, La Corona de Hierba i Favoritos de la Fortuna (Ed. Booket, de butxaca), on s´expliquen els tràngols de la república i ens trobem amb personatges tan interessants com Cayo Mario, Sila, Juli Cèsar, Pompeyo o Ciceró. D´aquí poc començaré el quart llibre: Las mujeres de César, ja us explicaré què tal! 

Tweet

A bona suggerència del Ramon vinc a posar una recepta que he tingut ocasió de provar i reprovar durant aquests dies i que hem fet ben nostra aquí a Catalunya. Segur que a molts de vosaltres també us agrada i us porta més d´un record nostàlgic. Estic parlant de… l´Arròs amb llet! A mi de fet sempre m´ha agradat i quan era petita sempre hi havia un bol d´arròs amb llet cassolà esperant a la nevera… com a conseqüència (o potser a causa d´això!) el meu gelat preferit és el de llet merengada… a part d´això, sembla que tot i que l´origen inicial d´aquesta postra és espanyol, podria fer-se extensiu a tota la conca del Mediterrani, on es troben derivats d´aquest plat ben saboròs i senzill de preparar. Per qui no ho hagi fet mai us poso la recepta que fem servir a la meva família:

Ingredients

-200 g d´arròs

-1 l de llet

-100 g de sucre

-pell de la meitat d´una llimona

-una mica de canyella en tronc

Preparació

-Poseu a bullir l´arròs en un pot, amb aigua que el recobreixi. Un cop comença a bullir, deixeu-lo 5 minuts més a foc moderat. Mentrestant, poseu també a bullir la llet en un altre cassó.

-Després dels 5 minuts, renteu l´arròs amb aigua freda i torneu-lo a posar al pot. Afegiu la llet bullint, el sucre, la llimona i la canyella, i escalfeu amb foc fluixet (així l´arròs va agafant el gust de la canyella i la llimona lentament). Aneu remenant de tant en tant, fins que l´arròs estigui ben cuit. Llavors ja podeu repartir en gots, bols, etç, i deixeu refredar a la nevera. Serviu-lo espolvorejat amb canyella en pols (si en teniu).

Fàcil, deliciòs i sà, es pot demanar més?

Tweet

Torno de fer un petit viatge a la nostalgia de la infància, ja que feia molts anys que no anava al poble dels meus avis, un petit món dins de la província de Burgos i prop de Lerma, a un poblet que es diu Tordueles. Allà sembla que no ha passat el temps i que tot segueix igual: les cases fetes d´argila, que no acaben de caure però que romanen testimonis d´un temps antic, les bodegues heredades de pares a fills, el soroll de fons de l´aigua freda que navega pel riu i les postes de sol infinites i ben plenes de colors per descobrir… a part d´estar ben tipa de morcilles de Burgos, xoriço cassolà, les conegudes tortas de aceite i algun que altre mantecado, crec que he arribat ben plena d´energia pel setembre!!! (o almenys això espero!). Nomès espero que el poble em continuiï esperant al llarg dels anys, sempre que el necessiti, i que no canvii la seva escència intemporal ;-). Potser massa difícil en aquests temps moderns que corren?

Tweet

Tweet

De mà del meu amic Ignasi, i mentres feiem un tomb profund pel barri Gòtic, vaig conèixer una teteria ben acollidora al carrer Viladecols nº2, La Clandestina.

Tweet