La finestra de l´Eikon

Avui, tot llegint un article sobre el Cubisme, he topat amb aquest quadre d´un pintor francès anomenat Robert Delaunay (1885-1941), i com que feia molt temps que no posava cap quadre al blog, aquí el tenim:

Es diu Rhytm, Joie de Vivre i m´ha cridat l´atenció especialment per les formes arrodonides i pel contrast de colors. De fet, no sembla que sigui un quadre gairebé del segle passat, és plenament vigent. Què us suggereix? A mi moltes coses, dues cares somrients, un semàfor, fins i tot algun ésser mitològic amb mil ulls…. No és que conegui molt el cubisme, però normalment tots els quadres que havia vist d´aquesta corrent incidien més en les línies rectes que les rodones, i no sé perquè, aquest m´ha sorprés…

[@more@]

Tweet

No sé si sabieu d´on ve el símbol internacional de la Pau, el colom amb una branca d´olivera, i l´acabo de llegir, i com que m´ha fet molta gràcia, us l´escric, per qui ho vulgui saber…

CONTA LA LLEGENDA… Després del Diluvi Universal, Noè va alliberar un colom, que va marxar volant per damunt les aigües. Al cap d´un temps, l´animal va tornar amb una branca d´olivera verda al bec. En aquell instant, Noè va compendre que la còlera de Déu havia passat i que el nivell de les aigües havia baixat. És per això que el símbol de la pau és un colom amb una branqueta d´olivera verda al bec (Col.lecció Del Cordill)

[@more@]

Tweet

Ahir em va passar una cosa molt curiosa, en el moment menys pensat i en el lloc menys esperat em vaig trobar una persona que va ser molt important per mi fa molts anys, i que feia temps a qui li havia perdut la pista. Realment com són les coses, si hagués passat per aquell lloc en un altre moment, ni que sigués 3 minuts més tard, o bé no m´hagués esperat davant del semàfor o fins i tot hagués girat la cara mirant a un altre cantó… no l´hauria vist! Ens hem trobat en una ciutat molt llunyana d´on ens veiem, en una hora insospitada, i em vaig alegrar molt de veure´l, és més, em sembla mentida com a vegades la vida ens sorprén i passen coses així.Gràcies a això segurament no ens tornarem a perdre de vista, i sabrem què ens ha anat passant des de l´últim moment que vam compartir, sembla com a la pel.li de la Gwyneth Paltrow "Dos vidas en un instante" (es deia així oi?), en què un únic segon o moment poden marcar una diferència!!

[@more@]

Tweet

No se si ho sabeu, però aquest cap de setmana tenim el VII festival de Cinema Negre de Manresa (FECINEMA) que està força bé, sempre hi ha pel.lícules interessants, tant del génere policíac, com de ciència ficció i també clàssics. A més, hi ha una àmplia oferta d´activitats off-festival (avui, per exemple, hi ha una taula rodona als cinemes de l´Atlàntida on en principi hi hauria d´haver el Juan Diego Botto, encara que no ho sabem del cert, però per si de cas hi farem una ullada). Apunteu-vos-hi!

[@more@]

Tweet

Us heu fixat? Aquests dies hi ha hagut lluna plena, i amb una mica de sort, es podia veure pel matí i tot. Ahir especialment vaig veure-la ben bonica, en la foscor de la nit, i em va venir un desig boig de perdre´m pel bosc i contemplar-la fins que despareixés, sense pensar en res, només admirant-la en silenci. Què té la lluna, que m´atreu tant? O és que m´estic convertint en una dona llop sense adonar-me´n?

[@more@]

Tweet

Segons Sacha Guitry… Si els que parlen malament de mi sabessin exactament el que jo penso d´ells, encara en parlarien pitjor, a vegades em pregunto perquè ens preocupem tant del que pensen els altres de nosaltres, el fet de què pensin que som d´una o altra manera no farà que nosaltres siguem millors o pitjors persones, ni que la nostra vida canviï, però continuem depenent de l´opinió que els altres tinguin de nosaltres… Potser si no hi pensessim tant, seriem més feliços…

[@more@]

Tweet

Horror! Avui, sense tenir ni temps de preparar-me, m´han donat hora ja per la revisió anual de la feina, i per l´anàlisi de sang i orina previ, i abans de donar temps a repensar-m´ho, he baixat al departament d´extraccions de sang avui mateix a què omplissin els tubs… no entenc perquè em posa tan nerviosa que em treguin sang, sempre em passa el mateix, em comença a venir una espècie de mareig que no puc controlar, palpitacions, suor freda fins que caic rodona al terra… per sort avui no ha estat un d´aquests dies, i haig de dir que ni me n´he adonat i ja havien acabat, de fet, crec que és el primer cop a la meva vida que ni me n´entero de què m´ho han fet! Quan em passa em moro de vergonya, perquè entre que noto que em marejo i que torno en sí després de perdre la consciència, aquest breu lapse de temps en què no sé ni on sóc ni on estic, totalment indefensa, em fa sentir fatal tot seguit, em dóna la sensació de què no sóc ni prou forta per aguantar que em treguin una miqueta del fluid vital… Però avui m´he preparat, m´he descordat una mica els botons dels pantalons i m´he enxufat un cotó ple d´alcohol sota el nas, i pim pam pum. Ara falta veure com han estat els resultats, no sigui que m´ho hagin de tornar a repetir…

[@more@]

Tweet

A la meva maleta de viatge mai falten els llibres, i més en un viatge com aquest, que hem fet pràcticament amb tren, cosa que m´encanta (si disposes de prou temps disponible) per admirar el paisatge i meditar llargament… aquests cop m´he llegit 3 llibres:

–El Dimoni i la senyoreta Prym (Paulo Coelho), sobre l´eterna pregunta moral de si l´home és bo o no per natura… és un llibre ràpid de llegir, i tot i que és entretingut, no trobo que sigui dels millors del Coelho.

–El llapis del Fuster (Manuel Rivas) sobre la història d´un metge revolucionari després de la guerra civil, també ràpid de llegir i a més adaptat a la televisió, està força bé, tot i que pot descol.locar el canvi entre diàlegs i personatges.

–The Lady and the Unicorn (Tracy Chevalier), tan bonic com la noia de la Perla, m´han vingut unes ganes d´anar a Brusel.les!!

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Inquietant fins al final, m´ha encantat Melocotones Helados i el particular estil de l´Espido Freire. Aquesta novel.la va guanyar el premi Planeta el 1999 i narra la història de dues cosines amb el mateix nom (quina paranoia, com si no hi hagués noms diferents al món…) amb el rerefons barrejat amb molt d´encert de la història familiar. És un llibre ràpid de llegir i us el recomano, així com Irlanda, de la mateixa autora.

[@more@]

Tweet