La finestra de l´Eikon

Aquest cap de setmana de la meva vida ha donat molt de sí i com heu vist, he viscut "fortes emocions" i experiències, entre massatges i primerenques calçotades… el fet és que, per continuar amb el plà de relax i benestar iniciat el dissabte pel matí, el diumenge per la tarda ens vam posar a rebuscar entre les pel.lícules velles que teníem a l´armari (més que velles, que feia temps que no havíem vist) i vam trobar la intrigant i fosca Los Otros, així que vam baixar les persianes, vam tancar les portes i ens vam quedar esperant a què la pell se´ns posés de gallina…

Normalment, quan veig una pel.lícula que fa molt temps que no he vist, sempre trobo detalls nous i noves maneres de veure i viure les situacions que s´hi plantegen (com els llibres)… en aquest cas, el fet era més marcat, perquè una de les claus i moments més emocionants de la pel.lícula és el final. Com que ja el sabia, pensava que la trama en sí potser em resultaria una mica previsible i fins a un cert punt, sosa… però la veritat és que, enlloc d´això, em va agradar molt més, potser, saber com acabaria el film per poder gaudir de com s´havia lligat la història (molt encertada en tots els seus detalls, crec). Vaig disfrutar, especialment, dels contrastos de llum i color que són, potser, els protagonistes (o com a mínim, un actor més) de la trama, i de l´originalitat de tot el plantejament. Tinc ganes de veure la nova pel.lícula de l´Amenabar ja! Per cert, ara que hi penso, potser un dia d´aquests m´animo a veure Tesis, que la tinc ben guardada al calaix :P!

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Per a tots els amants de la Ratafia, i especialment pensant en els informes del Grumet i en Ramón, us escric una història molt curiosa sobre els orígens de la Ratafia que he llegit aquest cap de setmana… I diu així…

Diuen que la ratafia és el licor al qual millor escau la barretina. I diuen que va ser batejada pels bisbes de Vic, Barcelona i Tarragona, que s´havien reunit per signar un important document, i en acabades les discussions, ho van celebrar amb una fartanera. A la fi van demanar al taverner un licoret per pair i l´home, que altra cosa no tenia, els va dur una ampolla de ratafia que tenia guardada a la panxa del rebost. Allò els va agradar. "La feia la padrina! els va dir l´home, "amb nous tendres i herbes oloroses, de quaranta menes". En demanar els bisbes quin nom tenia, els va contestar que era beguda casolana, i qu emai no li havien posat nom. Els bisbes van voler que es digués "rata fiat", expressió llatina que vol dir: "queda firmat". Això diu la llegenda, però la història conta que la ratafia va ser portada d´Amèrica per indians francesos i introduïda a casa nostra per pagesos catalans que anaven al Rosselló a veremar.

(L´Almanac del Cordill, 2006)

Sempre m´ha encuriosit el procés pel qual sorgeixen les llegendes i relats que després continuen vius a l´inconscient popular… Aquesta serà veritat? Per si de cas, anem a veure un gotet de ratafia i després ho discutim 😉

[@more@]

Tweet

Us han fet mai un massatge? Us ha agradat? En feu o us l´han fet?? A mi m´agrada molt fer-ne i experimentar, amb olis aromàtics i una llum tènue de fons, aspirant l´aroma d´un encens exòtic o una espelma amb olor a taronja i canyella… el fet és que no en sé gaire, em llegeixo llibres sobre el tema i intento apendre, i el dissabte passat pel matí vaig anar a un taller de 3 hores… quina experiència! Ens vam posar en parelles, i primer em van fer un massatge de cos sencer, començant pel peu dret i acabant per la cara, i després el vaig fer jo, acabant amb un massatge grupal en què em van fer un massatge 3 persones a la vegada! És curiós les diferents sensacions que s´experimenten, tant si reps el massatge com si el fas… després de tanta relaxació, em va costar bastant aconseguir moure´m la resta del cap de setmana, de fet, la laxitud encara em dura! Ara haig de practicar tot el que he aprés, algú s´apunta a fer de conillet d´indies??

[@more@]

Tweet

És curiós, però l´altre dia vaig estar pensant-hi, i em vaig adonar que estic envoltada de…

I és que les marietes, no sé perquè, sempre m´han fascinat i es poden considerar un dels meus animals preferits! A casa i a la feina en tinc per tot arreu: en forma d´iman, enganxines, postals… i fins i tot pijames (gràcies Iti :P!)! Potser és que em sembla un animal simpàtic… el fet és que, m´enrecordo que quan era petita, em posava molt contenta quan trobava una marieta, l´agafa i me l´enduia a casa intentant alimentar-la… (no hi ha dubte que els pobres bitxets acabaven fugint, o pitjor, morint…). Ara fa molt de temps que no em trobo una marieta per la natura, i potser és millor així… i vosaltres? (per cert, una salutació a les marietes de la Sueps1 :-)!!)

[@more@]

Tweet

Si! Ja ha arribat març, i amb ell, no només la primavera (que ja toca, necessito sol desesperadament, estic més blanca que la meva bata!), si no també les mítiques trobades per afartar-se de calçots sucats amb romesco!!! Ahir vaig assistir a la calçotada anual a casa dels meus tiets, i escric aquest post encara empatxada (això no ho arregla ni deu litres de poleo menta) i amb repetició d´all per totes bandes (si se m´acosta un estol de vampirs, crec que els podria repel.lir sense necessitat d´obrir la boca). Al que anem: vosaltres sou de calçots? No us sembla ben complicat el fet de treure´n la part comestible i menjar-la? Els suqueu a la salsa o no? I per cert, Jo em quedo garratibada en veure els mítics concursos de menja-calçots que surten després a la TV, després d´això, crec que no podria veure res més verd i blanc en 5 anys com a mínim…

[@more@]

Tweet

Avui és un dia de celebració, entre altres coses, els meus pares fan 28 anys de casats (i també, des d´aquí aprofito per felicitar l´Helena, que també és el seu aniversari, un petó petardi!!)!!! Cada cop que hi penso en la magnitud del temps, em sorprén gratament… quin ha de ser el secret de la longevitat del seu matrimoni? A mi em passarà el mateix (estigui casada o no, vaja, el que és la vida de parella en sí) en el meu futur?? 28 anys són molts anys… de fet, posats a pensar, els meus pares han estat més anys junts que separats… i que duri :-)!

[@more@]

Tweet

Ara mateix estic fent el resum setmanal de la feina de la setmana, i entre tants papers, el cap em començava a pesar… llavors he aixecat la vista, he mirat per la finestra i he vist la lluna!! Sembla mentida, estem a ple dia (i, per cert, avui és un dia més maco que mai) però puc veure la rodonesa del satèl.lit tota plena de cràters com si la tingués a la vora… si mireu ara per la finestra ho veureu… qui ha dit que l´univers no és bonic ;-)?

[@more@]

Tweet

…Caus a terra molt avall, creus que no te´n sortiràs

però amb els mesos te n´adones que tornes a començar…

Tots, i més d´un cop, passem per males estones, moments baixos o bé, fins i tot, per dies terribles en què l´únic que volem fer és llençar-ho tot a les escombraries, fer-nos fonedissos i emigrar, per exemple, a la Polinèsia a viure en un poblat, on no ens trobés ningú i poguessim viure en pau i harmonia amb la natura… tornat a realitats menys idíliques, què feu quan us trobeu baixos de moral? Agafeu la destral i ho carregueu amb l´ordinador?? Tanqueu la porta i foteu quatre crits a les parets? Jo, quan començo a saturar-me i atabalar-me, el que faig és tancar els ulls, inspirar i respirar 3 cops seguits (més o menys) i preparar-me una infusió… bé, també és veritat que, com a bona xocolatera que sóc, sempre tinc al calaix un bocinet de xocolata ben negra per fer-li una queixalada en cas d´urgència, i en el temps que triga a fondre´s una pastilla a la boca, el meu món es torna una mica millor. Ho heu provat? Estic segura que tot, més o menys, és una qüestió psicològica, però sempre s´ha de creure en alguna cosa oi?

[@more@]

Tweet

No només pel fet de què aquests dies he estat treballant a mínim rendiment per culpa d´un bon refredat ni que em passi la majoria d´hores en un àmbit hospitalari habitualment…aquests dies estic pensant en el sistema sanitari més del que és habitual pel fet que operen a la meva mare la setmana que ve (en principi res complicat, es tracta d´una operació del genoll, però que implicarà uns quants dies o setmanes de baixa…). Tot això m´ha fet pensar en el meu historial mèdic i m´he adonat de què sóc una persona relativament afortunada! Bé, ja sé que només tinc 25 anys, però a part dels 2 o 3 refredats anuals que enganxo a l´any, durant la meva vida només m´he trencat un dit gros d´una mà (ara no m´enrecordo de quina) quan anava a pàrvuls, i als 16 anys em van operar de pneumonia, però a part d´això res més… i vosaltres heu visitat molt el metge? Us ha fet molt mal o ja us heu recuperat de l´experiència??

[@more@]

Tweet