La finestra de l´Eikon

Com l´Ignasi ja va avançar en el seu dia, el divendres passat vam fer una petita sessió de cinema asiàtic a casa meva, triant dues pel.lícules: Sympathy for Mr. Vengeance (Boksuneun naui geot, Chan-Wook Park, 2002) i Deseando Amar (Fa yeung nin wa, Kar Wai Wong, 2000). Tot i que no teníem menjar japonés a la vora (i això que sé fer sushi, no tant bó com el que es ven, però bé… per algun lloc es comença!), ho vam acompanyar amb un arròs tres delícies i uns tallarins de Pequin (l´arròs ja sabeu com és, els tallarins… ni se us ocorri demanar-los! Estaven bons, duien una mica de tot, però enlloc de ser tallarins com ens creiem, eren com refregits, semblaven patates fregides! Conseqüentment, em van sentar fatal…) amb bastonets, davant de la televisió.

Doncs bé, tot i que em vaig adormir durant un tros de Sympathy for Mr. Vengeance (i a sobre, un dels trossos més interessants, sempre em passa igual! Penseu que era divendres i havia tingut una setmana mooooooolt dura), la pel.lícula en sí em va encantar, tot i que és una de les més estranyes que he vist últimament, amb un argument més enrevessat que les pel.lícules de l´Almodóvar! Al principi pot costar una mica seguir l´argument i les relacions amb els protagonistes, també té moments molt gores, però en principi, crec que val la pena veure-la (no us dic res més, perquè si no us xafaria algunes sorpreses).

De Deseando Amar vam veure´n la meitat, però l´estètica i la història, així com la banda sonora, recorden totalment a 2046 (és més, comparteixen protagonista masculí). M´encanten els vestit-quimono de la protagonista (tot i que el crepat… no sé jo…), on es troba roba amb aquest estampat??

Potser un dia d´aquest fem la segona part d´aquesta vetllada de cinema asiàtic… alguna idea?

[@more@]

Tweet

Un dels meus personatges preferits del folklore popular, especialment del català, és la mítica figura de la bruixa, present d´una manera o d´altra, amb més o menys arrugues i péls a les berrugues, a les diverses manifestacions orals dels paísos europeus… segur que en algun moment de les vostres vides us heu disfraçat de bruixes o bruixots (en el meu cas va ser a P4, amb la mítica bossa d´escombraries de mida industrial negra amb pegats de cartolina de colors, i un barret de paper, apa que no anavem guapos!! Enriute´n del Harry Potter…). I qui pot oblidar els ja clàssics matins de dissabte amb La Bruja Averia y los electroduendes o bé la Bruixa Avorrida de les 3 bessones (o bé els lectors dels llibres de´n Terry Pratchett, les seves bruixes també tenen tela)? Sense les bruixes, molts contes no serien el mateix… és més, no només hi ha bruixes als relats, si no que segur que us n´heu creuat amb més d´una pels carrers, avui en dia (no sé si tan exhibicionista com aquesta, però bé…)!

Tot això ve perquè aquest cap de setmana vam anar a El racó de les bruixes (C/Aulestia i Pijoan nº4,Bcn, molt a prop de l´estació de Fontana), original restaurant de cuina tradicional on les bruixes són les protagonistes absolutes de la decoració! Val la pena que us hi passeu algun vespre i que entre teranyines degusteu una bona taula d´embotits. Us ho recomano per si necessiteu trobar un lloc original per celebrar un aniversari o una trobada amb la colla, on podeu demanar menú de grup per uns 16€ (potser us sembla una mica car, però en realitat no ho és), que a més inclou inacabables litres i litres de sangria de la casa (a veure qui em sap dir quants litres hi caben a la gerra!!!!) . Potser el servei és una mica lent, especialment un dissabte per la nit, però com a mínim podeu passar una bona estona! I qui sap si hi trobeu la vostra bruixa particular penjada per la paret… jo en tinc unes quantes per casa, diuen que perquè les bruixes et portin sort, s´han de regalar com a figures, serà veritat ;-)? Vosaltres teniu alguna bruixa per casa, amb o sense bola de cristall?

[@more@]

Tweet

Quina vergonya!!! No m´havia passat mai, però la setmana passada se´m van trencar uns pantalons en el moment menys esperat, i no perquè hi hagués un excés de greix abdominal que creés una pressió afegida a la soferta cremallera de dits texans, perquè de fet m´anaven una mica grans, però vaig asseure´m creuant les cames i crec que això ja va ser massa per la peça de roba. De fet, el trencament no va ser en una zona especialment compromesa, però si suficient com per haver de desempellegar-me dels meus estimats texans, que en tantes aventures m´han acompanyat… sniff (de fet els tinc guardats per veure si se m´ocorre la inspiració i els puc reciclar, em puc fer un bosso? Els faig servir com a draps?? Els guardo per si algun dia em faig famosa i la gent va en peregrinació per tocar un sol fil de denim dels pantalons esparracats i trec algun caleró extra per la hipoteca??)!!! Estic començant a pensar si tot no és degut a què ultimament la roba me la planxo jo, o bé que els pobres buscaven una jubilació… el fet és que sort que encara hi ha rebaixes, a veure si trobo alguns que els reemplacin… i sort que era al final del dia i estava a casa, imagineu-vos que em passa al mig del tren al viatge d´anada a la feina! Ja em veig en bata per Barcelona durant tot el dia :P!

[@more@]

Tweet

Hi ha certes combinacions de colors que, no sabem perquè, ens agraden més que d´altres, i ens recorden sensacions i emocions diferents… aquest és el cas de molts quadres de´n Mark Rothko, com el que us he posat avui:

Depenent de com, te´l mires i penses… ostres, doncs tampoc sembla tan complicat pintar-lo, es tracta de dos quadrats! Però en el fons ens està dient molt més, i crec que tot és degut l´associació dels colors, la textura amb què estan pintats i la seva puresa de línies A mi em recorda una porta amb un vidre que mira cap a un camp verd, cap a l´horitzó :-), i no sé perquè, però me´l miro i m´agrada… això si, si Velàzquez aixequés el cap, què en pensaria de la pintura moderna, amb quadres com aquests :P¿?? Això em recorda que fa molt temps que no pinto ni dibuixo, i estic pensant de comprar-me de nou un cavallet amb llenços i olis, i posar-ho tot al meu piset, per quan em vingui de gust passejar-m´hi i aprofitar un moment inesperat d´inspiració. Perquè un llenç en blanc és molt complicat, en el fons, tens tantes possibilitats diferents de pintar-lo que com saps per on començar ;-)!

[@more@]

Tweet

Aquest cap de setmana he comprat un parell de cadenes pel cotxe (després de la nevada de fa dues setmanes, millor prevenir, mai saps quan derraparàs amb la propera placa de gel), i tot desant-les al maleter me n´he adonat de les coses que he arribat a acumular en 8 mesos que fa que tinc el cotxe!!!! I això que és petit, però ja hi ha una mini-farmaciola, un paraigües de la Mary Poppins (si, perquè més gran no pot ser) i un de plegable, una tovallola, una funda pel cotxe, els triangles d´emergència, la bossa de ioga, el parasol pel vidre del davant i un parell de badanes+plomall per netejar el cotxe (herència d´un pare ultranet i maniàtic per la neteja automobilística). I del que he anat acumulant, gairebé no he fet servir res de res! Però vaja, és allò que penses… ho deixo aquí, que no fa nosa, per si mai ho has de fer servir! I llavors, per exemple, quan obres la farmaciola en un moment de necessitat, veus que ho tens tot caducat! I parlant de l´interior del cotxe en sí, el primer ocupant dels seients va ser un pelutx en forma d´abella (ho veia molt buit, jo sempre havia pensat que mai posaria un pelutx a dins del meu cotxe, però al final, vaig caure en la temptació), l´armilla groga reflectant, la funda dels CDs, el mític ambientador a flors (el de pi no el suportava)… i sort que tinc un mini Toyota Yaris, que si arribo a tenir una limusina o un 4×4, encara acumularia més trastos! I per cert, vosaltres com heu "tunejat" el vostre cotxe? L´heu atabalat amb adhesius o el teu més net i pur que un quiròfan, que sembla més nou que quan el vau comprar??

[@more@]

Tweet

Aquest divendres va ser l´aniversari d´una companya nostra del laboratori. Normalment, en aquests casos, l´homenatjat/da duu un pastisset o dolç similar ben cassolà que s´acaba en 2 segons, però aquest cop, ens hem sorprés tots perquè ens ha dut una bosseta de llaminadures ben lligada per a cadascú!!!!! Feia anys que no m´ho regalaven! M´enrecordo de les llargues tardes al cole, quan la única nota que sortia de la rutina de la setmana era l´aniversari d´algú, i esperàvem en candeletes sortir de classe (o bé l´hora del pati) perquè ens donés una bosseta de llaminadures, quins records!! Jo vaig ser nena de croissants, els duia amb i sense xocolata (com no! jiijijiji) i els repartia, i tots acabàvem ben empastifats de sucre, i per un dia tots els nens et somreien (fins i tot el que no et parlaven) i et feien sentir especial. Fins i tot algú et regalava algun dibuix i et cantaven una cançó, deixant-te les orelles més vermelles que un pebrot.

En aquest cas, la bossa en qüestió duu el clàssic núvol rosa (hi ha gent que el crema i se´ls menja, jo no he fet), carmels Dietorelle (com es nota que ja no som uns nens, eeehh?), una piruleta vermella (ostres tu! De la mateixa marca de sempre! Pensava que ja no existien!), una coca-cola de gominola, un totxo, uns quants conguitos, i una mora (la meva vermella, sempre les havia preferit a les negres). Algú vol compartir alguna d´aquestes llaminadures amb mi 😉 o bé canviar-m´ho per una altra llaminadura? Aviso: la piruleta, la mora i els conguitos ja no hi son :P!

[@more@]

Tweet

Avui m´he llevat escoltant un CD de l´Ani DiFranco, especialment el Dilate, que per a mi és tota una joia de fa uns anyets… potser és que em sento melancòlica, o bé que em porta bons records, el fet és que ja tinc al cap allò que diu…

life used to be life-like
now it’s more like showbiz
i wake up in the night
and i don’t know where the bathroom is
and i don’t know what town i’m in
or what sky i am under
and i wake up in the darkness and i
don’t have the will anymore to wonder
everyone has a skeleton
and a closet to keep it in
and your mine
every song has a you
a you that the singer sings to
and you’re it this time
baby, you’re it this time

[@more@]

Tweet

… L´altre dia m´estava llegint el primer número d´Eureka, i vaig veure un article molt educatiu sobre Einstein i la teoria de la relativitat, i amb perdó de l´equip d´Omnis Cellula, copio dues frases que vaig veure-hi i que em van agradar, remarcant la part més humanista del famós físic… Diuen així…

L´alegria de mirar i compendre és el do més bell de la natura

(no és genial quan et ve la inspiració de cop i volta i ho entens tot en una fracció de segon?)

No n´hi ha prou amb la satisfacció de les necessitats físiques. Per estar satisfet, cal també la possibilitat de desenvolupar les capacitats intel.lectuals i artístiques d´acord amb les pròpies possibilitats

(això sempre, no podem pretendre emular el que han aconseguit altres persones si no està dins les nostres possibilitats… sempre tindrem capacitats amagades per desenvolupar, encara que molts cops el que facin els altres ens sembli millor que el que fem nosaltres…)

Un gran filòsof pràctic, l´Einstein ;-). Pels que estigueu interessats en aquest article i molts més, ja sabeu on veure-ho, us la podeu baixar en PDF (per cert, gràcies Tao!)

[@more@]

Tweet

Avui és un gran dia en el meu blog… La finestra de l´Eikon està de celebració… sense adonar-me´n… ja he arribat als 300 posts!!! I ho vull celebrar amb tots vosaltres, que m´animeu cada dia amb els vostres comentaris, i que heu fet, sense adonar-vos-en, que vagi continuant escribint, quan estic contenta i quan no ho estic tant i ho engegaria tot a rodar… aiiiiiiii……… què m´he posat tendra! El fet és que poc m´esperava, quan vaig començar el blog, que arribaria a durar tant, i el fet és que cada cop m´ho paso millor, així que per gràcia o desgràcia, em temo que teniu Finestra de l´Eikon per estona!! (com a mínim fins al post 1000, un altre propòsit a llarg termini a la meva vida, més que res per orgull personal…). Mil petons per vosaltres, macos i maques!

[@more@]

Tweet

Aquest meme de les manies s´està convertint en una mania ell mateix, me l´acaba de passar el Pia Almoina (t´ho faré pagar car!!!jejejejeje). Conyes a part, ara estic rascant-me el cap interna i externament per veure si trobo les meves manies… la veritat és que posats a pensar, no en trobo gaires, però aquí van les que he pogut trobar…

1. No suporto que, quan estic llegint a qualsevol medi de transport públic, sobretot un diari, la gent intenti llegir-lo per damunt de la meva espatlla, potser és que no vull que envaeixin la meva pau interior i cercle d´intimitat un persona que no conec de res i que no tornaré a veure! (a menys de què sigui com a la cançó del James Blunt…)

2. Quan estic fent cua al super, no aguanto la gent que està fent cua amb tu, que només porten una cosa, com tu, i tot i això tenen la barra de demanar-te…. Perdonaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!! Em pots deixar passar macaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa, que només porto una cosa?? Doncs no! S´aguanta com jo, senyor/a (digueu-me insolidària).

3. Tot i que aguanto un punt de desordre en la meva vida (sobretot al calaix dels mitjons, entre d´altres) sóc bastant ordenada (crec que no fins al punt de ser neuròtica) i si trobo alguna cosa "perduda" la torno al seu lloc i la poso bé (em sembla que això és culpa dels meus pares, més que res).

4. Quan arribo a casa després d´un dur dia de treball, el que faig és canviar-me inmediatament de roba i posar-me còmoda, i preparar-me una bona infusió que m´escalfi les mans i el cor (en l´intermig, no m´agrada que m´atabalin dient-me coses, és a dir, entro, saludo, em canvio i després ja em poden dir el que vulguin, sigui qui sigui el que em trobi pel camí de la porta a la meva habitació). I de pas, ja preparo la roba per l´endemà, o bé me la penso (és que ja sabeu que llevar-se d´hora té aquestes coses ;D). De fet, quan em concentro en una cosa, vull concentrar-me en ella i ja està!

5. Des de fa anys començo el dia bevent un got d´aigua i menjant una peça de fruita, no sé si és una mania o no, però si no ho faig, trobo que em falta alguna cosa i el dia no comença de la mateixa manera (bé, entre poc i massa, eeeehhh?). I acabo el dia amb un poleo-menta o una camomil.la.

I se m´ocorren 3 més d´extres…

6. Quan sóc al tren (ja veieu que passo moooolt temps als transports públics), si algú obre la porta del compartiment, em fa ràbia que no la tornin a tancar, sobretot quan fa fred, i haig de ser jo qui m´aixequi per tancar-la.

7. Llegeixo les etiquetes de tots els envasos que em cauen a les mans : ampolles d´aigua (on sempre hi ha el benvolgut Oliver Rodés, eeehhh Bard?), xampú, paquets de macarrons, etç

8. Quan em menjo un tros de xocolata, m´agrada menjar-me´l en petits bocins, i els deixo que se´m desfacin a la boca, de mica en mica.

Ja veieu que estic carregada de manies…I jo no passo aquest meme a ningú (estaré temptant la sort com a Ringu, i d´aquí una setmana m´arribarà un virus informàtic i el meu blog es morirà o alguna cosa similar????????), i que l´agafi qui vulgui :-)!

[@more@]

Tweet